La Marina Puigcorbé és filla de ramaders. Sempre havia viscut amb els pares en l’explotació agrària que gestionaven, i ja se sap que en els negocis familiars, tothom feineja. Malgrat que els seus estudis universitaris res tenien a veure amb el món agrari, amb 26 anys va haver de prendre una decisió: o marxava lluny de casa a treballar en el seu sector o ho deixava per tirar endavant el Mas El Lladré, una masia situada a Les Llosses. Ja ha plogut bastant des que va haver de prendre aquella decisió, i hem volgut parlar amb ella perquè ens expliqués com ha estat la seva vida a pagès i reflexionar sobre una realitat que a vegades oblidem: el relleu generacional al camp no està pas garantit.

Explica’m la teva història: quina relació tens amb el camp?
MP.- Jo soc filla de pagès, els meus pares portaven l’explotació El Lladré. Tot i haver crescut en aquest entorn, jo no tenia clar que m’hi volgués dedicar. De fet vaig estudiar per ser mestra, i als 20 anys ja treballava com a tal. Vaig estar anys compaginant totes dues coses: quan acabava a les 5 al col·legi, venia al Mas i ajudava els pares. Quan finalment em van nomenar, em van destinar a una escola d’Igualada. Tenia 26 anys, i em vaig plantejar què volia fer: o continuava treballant de mestra i marxava lluny, o em quedava aquí. Al final vaig decidir quedar-me a casa, i d’això ja en fa 9 anys.

Què et va fer decidir-te pel treball al camp?
MP.- A mi estar a casa em feia feliç: la feina m’agradava, la filosofia del Mas m’encaixava molt i em donava satisfacció fer una cosa que és molt meva i que, alhora, em permet oferir a la gent un producte que valoren. A l’escola segueixes unes normes i uns temaris amb què pots estar més o menys d’acord. En canvi, al camp fas una tasca que pots fer molt pròpia. Això juntament amb el fet de saber que fas un producte de molta qualitat, m’omplia molt.

Com es el teu dia a dia a la granja?
MP.- Avui, per exemple, m’he llevat a quarts de set. He deixat preparat un pasteuritzador i he anat a donar de menjar als porcs i vedells. Quan he acabat he portat la meva filla a l’escola, i en tornar m’he posat a elaborar iogurts. A la tarda he preparat comandes que faltaven per demà, i a vegades aprofito per fer altres elaboracions. Quan acabo amb això torno a donar de menjar al bestiar i al final del dia normalment passo pel despatx per enviar correus i fer factures.

Què és el que més t’agrada de la feina que fas?
MP.- Fer formatges. M’agrada molt perquè és el meu moment, la meva estona de calma i on m’agrada seguir el resultat que tindran. M’encanta mimar els formatges que faig.

De fet, has rebut diversos premis pels formatges que produeixes…
MP.- Sí! Ens van premiar el Coll Senyorit i em fa especialment il·lusió perquè ha agradat molt. També ha rebut un parell de reconeixements un altre varietat que fem, que és tipus brie i el vam treure poc després de començar jo a treballar al Mas. Tots dos són els meus productes mimats.

Hi ha més gent jove com tu treballant al camp?
MP.- Gent jove en general n’hi ha, tot i que pocs. Els que hi som estem en grups de whatsapp agraris. Però crec que cada cop n’hi haurà menys perquè costa molt tirar endavant, sobretot quan es tracta d’explotacions petites. Passa una mica el mateix amb les dones. Tenim un xat de dones al món rural, on hi ha dones de tots els sectors agraris. No hi ha moltes que estiguin al capdavant de les explotacions, tot i que cada cop en són més.

Fora de Catalunya la situació del relleu generacional és diferent?
MP.- En general el sector agrari viu la mateixa situació arreu. Hi ha molts països que han modernitzat molt les instal·lacions per poder conciliar la feina i el lleure, perquè cada vegada més la gent, i sobretot els joves, volem tenir temps d’oci. Però és cert que cada cop més la gent jove se n’adona que aquesta és una feina poc agraïda, que has de dedicar-hi moltes hores i ara mateix el sistema contribueix a què les explotacions que quedin siguin molt grans. Les petites, aquestes que podrien donar oportunitats laborals a gent jove, estan desapareixent perquè econòmicament no son viables. Això no només passa aquí: a França, per exemple, també hi ha una crisi de manca de gent jove que no es vol dedicar al món agrari.

I malgrat tot, encara hi ha gent jove com tu, que aposta pel camp…
MP.- Si realment és una feina vocacional, per moltes hores que hi dediquis, et fa feliç veure com progresses i avances dia a dia. Però trobo que hi ha molta gent que encara ho veu com una cosa molt bucòlica, com abans que potser anaves a pasturar i les coses anaven més a poc a poc. Avui dia per poder tirar endavant una explotació si no vols dependre de la indústria, has de dedicar moltes hores de feina perquè, al final, el producte el fas tu. Com a jove entenc que no hi hagi relleu generacional, perquè a vegades també renego una mica de les hores que hi dedico.

Què aporteu els joves a les tasques agràries?
MP.- Penso que ens sabem posar molt en la pell del consumidor. En el meu cas, jo em vaig adonar que la gent quan va a la botiga busca varietats de formatges, i vaig decidir provar si podia fer un formatge diferent ja que tinc una llet molt bona. Crec que els joves ens sabem adaptar al mercat i també estem ajudant a canviar la imatge tradicional de pagès, traslladant una visió més moderna i competitiva

És compatible treballar al camp i ser innovadors?
MP.- I tant! Trobo que el jovent tenim aquesta il·lusió de veure si podem fer les coses de la millor manera per ser més productius, agradar més al client i fer un producte que es reconegui per la seva excel·lència i diferenciació.

Les noves generacions no teniu por de canviar les coses…
MP.- No perquè ara mateix s’està veient que el que s’ha fet sempre no funciona. Aquesta tendència actual a ser més i més grans, moltes vegades tampoc és millor, sinó que potser val més que fem poc i molt ben fet per tal que puguem preservar les explotacions de tipus familiar.

Ara que has guanyat premis pels teus formatges, tens cap altre repte en ment?
MP.- Sempre penso en seguir innovant. Ara mateix em plantejo dos projectes. D’una banda, treballem per trobar un substitut als envasos de plàstic que fem servir per tal de ser més sostenibles. Malauradament, avui en dia no hi ha cap alternativa que ens permeti treballar a altes temperatures, i el vidre és massa pesat i necessita molt d’espai d’emmagatzematge. D’altra banda, voldria ampliar la formatgeria. No per fer més, sinó per treballar millor, ja que actualment tenim un espai molt menut.

Què li diries a una persona jove que es vulgui plantejar el treball agrari?
MP.- Li diria que no és una feina de vuit hores, però si realment hi troba la seva passió, el temps no importa. Lo important és que intenti combinar-ho tot per tenir tant hores de feina com temps de lleure per tal de tornar fresc a la feina. Però, si hi ha ganes, en gaudirà!